Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística
DOGC núm. 2553, de 9.1.98

El president
de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de
Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el
que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I. Significat i situació de la llengua catalana

La llengua catalana és un element fonamental de la formació
i la personalitat nacional de Catalunya, un instrument bàsic
de comunicació, d’integració i de cohesió social dels
ciutadans i ciutadanes, amb independència de llur origen
geogràfic, i el lligam privilegiat de Catalunya amb les
altres terres de parla catalana, amb les quals forma una
comunitat lingüística que ha aportat al llarg dels segles,
amb veu original, una valuosa contribució a la cultura
universal. A més, ha estat el testimoni de fidelitat del
poble català envers la seva terra i la seva cultura
específica.
Forjada originàriament en el territori de Catalunya,
compartida amb altres terres en les quals rep també
denominacions populars i fins i tot legals diverses, la
llengua catalana ha estat sempre la pròpia del país i, com a
tal, s’ha vist afectada negativament per alguns
esdeveniments de la història de Catalunya, que l’han portada
a una situació precària. Aquesta situació és deguda a
diversos factors, com són la persecució política que ha
patit i la imposició legal del castellà durant més de dos
segles i mig; les condicions polítiques i socioeconòmiques
en què es produïren els canvis demogràfics de les darreres
dècades, i, encara, el caràcter de llengua d’àmbit
restringit que té, similar al d’altres llengües oficials
d’Europa, especialment en el món actual, en què la
comunicació, la informació i les indústries culturals
tendeixen a la mundialització.
Com a resultat, doncs, de totes aquestes circumstàncies, la
situació sociolingüística de Catalunya és avui complexa. La
realitat d’una llengua pròpia que no ha assolit la plena
normalització i que té un nombre de parlants relativament
petit en el context internacional conviu amb el fet que
molts dels ciutadans i ciutadanes del territori de Catalunya
tenen com a llengua materna la castellana, en la qual
s’expressen preferentment i a partir de la qual han
contribuït, tot sovint, a enriquir de manera significativa
la mateixa cultura catalana, contribució feta així mateix
per altres ciutadans i ciutadanes en altres llengües.
Aquesta realitat, doncs, exigeix una política lingüística
que ajudi eficaçment a normalitzar la llengua pròpia de
Catalunya i que, alhora, garanteixi un respecte escrupolós
als drets lingüístics de tots els ciutadans i ciutadanes.

II. El marc jurídic

El marc jurídic actual de la llengua catalana és determinat
per la Constitució espanyola del 1978 i per l’Estatut
d’autonomia de Catalunya del 1979.
La primera, tot reconeixent la diversitat dels pobles que
integren l’Estat espanyol, estableix a l’article 3 que “el
castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” i que,
com a tal llengua oficial, “tots els espanyols tenen el
deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. A més, la
Constitució diu que “les altres llengües espanyoles seran
també oficials en les respectives comunitats autònomes
d’acord amb els seus estatuts”.
L’Estatut d’autonomia, en l’article 3, disposa: “1. La
llengua pròpia de Catalunya és el català. 2. L’idioma català
és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà,
oficial a tot l’Estat espanyol. 3. La Generalitat garantirà
l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures
necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà
les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena
quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. 4. La
parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial
respecte i protecció.”
Aquestes disposicions estatutàries foren desenvolupades per
la Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització lingüística
a Catalunya, d’enorme transcendència en la història de la
llengua, que va comportar la despenalització del català i en
catorze anys de vigència ha permès que se n’estengués el
coneixement entre la gran majoria de la població i una
política concertada entre tots els sectors de la societat,
que s’ha materialitzat en el procés de normalització
lingüística.
En el temps de vigència de la Llei s’han produït canvis
transcendents: en el camp tecnològic, s’ha generalitzat l’ús
de la informàtica i de les autopistes de la informació; en
el camp cultural i comercial, s’ha establert la llibertat de
comerç, que ha generalitzat els préstecs culturals,
especialment en el món de les comunicacions i de
l’audiovisual; en el camp polític, d’una banda Espanya s’ha
incorporat a la Comunitat Econòmica Europea, avui Unió
Europea, regida pel principi del multilingüisme, i d’altra
banda la Generalitat ha assumit moltes de les competències
previstes en l’Estatut; en el camp social i sociolingüístic,
s’ha generalitzat el coneixement del català generalització
que no sempre ha comportat un augment similar en els usos
públics i s’ha produït un canvi notable en els fluxos
migratoris. També hi ha hagut una important evolució del
dret lingüístic al nostre país, deguda en part a la
jurisprudència del Tribunal Constitucional i en part a la
legislació catalana i als estudis doctrinals. Finalment, cal
destacar el contingut de diverses resolucions del Parlament
Europeu: la del 30 de novembre de 1987, sobre les llengües i
cultures de les minories regionals i ètniques a la Comunitat
Europea; la de l’11 de desembre de 1990, sobre la situació
de les llengües a la Comunitat i la de la llengua catalana,
i la del 9 de febrer de 1994, sobre les minories culturals i
lingüístiques de la Comunitat Europea. També cal destacar la
Carta europea de les llengües regionals o minoritàries,
adoptada com a convenció pel Comitè de Ministres del Consell
d’Europa el 5 de novembre de 1992, i la Declaració universal
de drets lingüístics, aprovada per la Conferència Mundial de
Drets Lingüístics el 6 de juny de 1996, a Barcelona, que va
comptar amb el suport unànime del Congrés dels Diputats i
del Parlament de Catalunya.

III. Els objectius d’aquesta Llei

Totes aquestes circumstàncies han fet aconsellable de
modificar i actualitzar la Llei del 1983 i de renovar
l’acord polític i social que hi va haver aleshores, per a
poder consolidar el procés impulsat per la Llei de
normalització lingüística en l’àmbit de l’administració i de
l’ensenyament, adaptar a les necessitats d’avui la regulació
dels mitjans de comunicació i les indústries culturals i
establir una normativa lingüística destinada al món
socieconòmic, tot plegat amb l’objectiu d’avançar en la
generalització del coneixement complet i de l’ús normal de
la llengua catalana, la qual cosa ha de permetre donar un
nou impuls a l’ús social de la llengua.
La modificació i l’actualització de la Llei del 1983 han de
permetre també consolidar el compromís estatutari d’arribar
a la plena igualtat pel que fa als drets i els deures
lingüístics i, de manera especial, els de conèixer les dues
llengües oficials i usar-les, cosa que comporta que, d’acord
amb el marc estatutari vigent, els ciutadans i ciutadanes de
Catalunya hauran de conèixer la llengua catalana i la
castellana i tindran el dret d’usar-les.
Per a continuar aquest impuls, esdevé també del tot
indispensable modificar la normativa estatal i l’europea, i
refermar les polítiques de foment i les dotacions
pressupostàries corresponents.

IV. El contingut i l’estructura d’aquesta Llei

Aquesta Llei formula els conceptes jurídics de llengua
pròpia i de llengua oficial. Així, el concepte de llengua
pròpia aplicat a la catalana obliga els poders públics i les
institucions de Catalunya a protegir-la, a usar-la de manera
general i a promoure’n l’ús públic a tots els nivells. El
concepte de llengua oficial aplicat al català i al castellà
garanteix als ciutadans i ciutadanes els drets subjectius,
que són proclamats explícitament, a aprendre les dues
llengües, a poder usar-les lliurement en totes les
activitats públiques i privades, a ésser atesos en la que
escullin en llurs relacions amb les administracions i, de
manera gradual i progressiva, amb tots els agents socials
que ofereixen serveis al públic, i a no ésser discriminats
per raó de llengua. Tenint en compte aquests principis, la
Llei regula l’ús de les dues llengües oficials a Catalunya,
i estableix mesures d’emparament i promoció de l’ús del
català per a aconseguir-ne la normalització i mesures de
foment per a garantir-ne la presència en tots els àmbits.
En l’àmbit oficial i administratiu, aquesta Llei estableix
que les administracions i les institucions catalanes han
d’emprar de manera general el català, sens perjudici del
dret dels ciutadans i ciutadanes a adreçar-s’hi en la
llengua oficial que triïn, i proclama la plena validesa de
tota la documentació pública i privada en qualsevol de les
dues llengües oficials, amb plena independència de l’una
respecte a l’altra, en tots els àmbits, inclosos
l’Administració de l’Estat, l’Administració de justícia i
els registres públics.
Pel que fa a l’ensenyament, aquesta Llei garanteix a tota la
població el ple coneixement de les dues llengües i, alhora,
garanteix que l’alumnat no sigui discriminat ni separat en
grups diferents per raó de la llengua, tot mantenint el
sistema de conjunció lingüística aplicat a l’empara de la
Llei del 1983, i d’acord amb la jurisprudència del Tribunal
Constitucional. També estableix mesures de foment de la
docència universitària en català.
En l’àmbit dels mitjans de comunicació, i en el marc de les
competències de la Generalitat, regula l’ús del català en
les emissores de radiodifusió i de televisió, per tal de
garantir la presència de la llengua pròpia en l’espai
radiofònic i televisiu, i estableix mesures de foment de la
premsa escrita. Pel que fa a les indústries culturals, manté
i reforça les mesures de foment que ja establia la Llei de
normalització lingüística per a la cinematografia, el
llibre, la cançó i les arts de l’espectacle, i incorpora
referències a la informàtica, les xarxes de comunicació
telemàtiques i els productes d’enginyeria lingüística, que
han esdevingut la base del tractament de la informació en
tots els camps.
Pel que fa a l’àmbit socioeconòmic, adopta mesures de
regulació de la presència de la llengua catalana i de foment
de l’ús d’aquesta llengua en tots els camps en què, per
raons de mercat o d’altres, no es garanteixen prou.
D’aquesta manera, les empreses públiques, les
concessionàries i les de serveis públics s’incorporen
activament al procés de normalització lingüística, amb la
finalitat de garantir els drets lingüístics dels consumidors
i consumidores. L’objectiu és aconseguir, en el món
econòmic, una situació d’equitat entre les dues llengües de
manera progressiva, a mesura que tots els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya vagin adquirint un coneixement
complet de la llengua catalana, i sempre per mitjà de la
concertació social propiciada des de la Generalitat.
Finalment, aquesta Llei reconeix, empara i fomenta
l’ensenyament i l’ús de l’aranès a la Vall d’Aran, amb una
referència a la Llei 16/1990, del 13 de juliol, sobre el
règim especial de la Vall d’Aran, i amb ple respecte per les
competències de les institucions pròpies de la Vall d’Aran.
Aquesta Llei té caràcter indicatiu per als ciutadans i
ciutadanes i només crea obligacions per a les
administracions i per a determinades empreses si el caràcter
de servei públic de llur activitat i la protecció dels drets
lingüístics dels ciutadans i ciutadanes ho fan aconsellable.
D’aquesta manera, només poden ésser objecte d’actuació
administrativa, d’acord amb la normativa sectorial
aplicable, els funcionaris i funcionàries i les empreses
esmentades si incompleixen les obligacions establertes per
aquesta Llei.
Pel que fa a l’estructura, aquesta Llei consta de trenta-nou
articles, vuit disposicions addicionals, tres de
transitòries i tres de finals. L’articulat es distribueix en
set capítols, que regulen els principis generals (capítol
preliminar), l’ús institucional (capítol I), l’onomàstica
(capítol II), l’ensenyament (capítol III), els mitjans de
comunicació i les indústries culturals (capítol IV),
l’activitat socioeconòmica (capítol V), i l’impuls
institucional (capítol VI). Segueix, per tant, l’estructura
de la Llei 7/1983, a la qual s’addicionen els capítols
específicament destinats a l’onomàstica i a l’activitat
socioeconòmica.

Capítol preliminar
Principis generals

Article 1
L’objecte d’aquesta Llei
1. L’objecte d’aquesta Llei és el desenvolupament de
l’article 3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, per tal
d’emparar, fomentar i normalitzar l’ús de la llengua
catalana en tots els àmbits, i l’ús de l’aranès a la Vall
d’Aran, i de garantir l’ús normal i oficial del català i del
castellà.
2. Els objectius principals d’aquesta Llei són:
a) Emparar i fomentar l’ús del català per tots els ciutadans
i ciutadanes.
b) Donar efectivitat a l’ús oficial del català i del
castellà, sense cap discriminació per als ciutadans i
ciutadanes.
c) Normalitzar i fomentar l’ús del català en
l’Administració, l’ensenyament, els mitjans de comunicació
social, les indústries culturals i el món socioeconòmic.
d) Assegurar l’extensió del coneixement del català a tots
els ciutadans i ciutadanes.
3. És també un objectiu d’aquesta Llei assolir la igualtat
pel que fa als drets i els deures lingüístics dels ciutadans
i ciutadanes, amb la promoció de les accions necessàries i
la remoció dels obstacles que avui la dificulten.

Article 2
La llengua pròpia
1. El català és la llengua pròpia de Catalunya i la
singularitza com a poble.
2. El català, com a llengua pròpia, és:
a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en
especial de l’Administració de la Generalitat, de
l’Administració local, de les corporacions públiques, de les
empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació
institucionals, de l’ensenyament i de la toponímia.
b) La llengua preferentment emprada per l’Administració de
l’Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa
determini, per les altres institucions i, en general, per
les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic.
3. El que disposa l’apartat 2 implica un compromís especial
de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i
fomentar-ne l’ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb
independència del caràcter oficial del català i del
castellà.

Article 3
Les llengües oficials
1. El català és la llengua oficial de Catalunya, així com
també ho és el castellà.
2. El català i el castellà, com a llengües oficials, poden
ésser emprades indistintament pels ciutadans i ciutadanes en
totes les activitats públiques i privades sense
discriminació. Els actes jurídics fets en qualsevol de les
dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, plena
validesa i eficàcia.

Article 4
Els drets lingüístics
1. D’acord amb l’article 3 de l’Estatut d’autonomia, i en el
marc d’una política activa de la Generalitat per a crear les
condicions que permetin d’arribar a la igualtat plena quant
als drets i els deures lingüístics, a Catalunya tothom té
dret a:
a) Conèixer les dues llengües oficials.
b) Expressar-se en qualsevol de les dues llengües oficials,
oralment i per escrit, en les relacions i els actes públics
i privats.
c) Ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials en
els termes que aquesta Llei estableix.
d) Emprar lliurement qualsevol de les dues llengües oficials
en tots els àmbits.
e) No ésser discriminat per raó de la llengua oficial que
empra.
2. Tothom pot adreçar-se als jutjats i als tribunals per a
obtenir la protecció judicial del dret a emprar la seva
llengua.
3. Tothom pot adreçar-se a l’Administració de la Generalitat
i al Síndic de Greuges sol·licitant que, en l’àmbit de llurs
competències, actuïn per garantir-li els drets lingüístics
de forma específica.

Article 5
Els principis rectors de l’actuació de la Generalitat
1. La Generalitat ha de garantir els drets lingüístics dels
ciutadans i ciutadanes, l’ús normal i oficial del català i
del castellà, l’ensenyament de les dues llengües a tota la
població, la capacitació i l’habilitació lingüístiques del
personal al servei de les administracions i la igualtat
plena dels ciutadans i ciutadanes quant a drets i deures
lingüístics, en tots els àmbits.
2. La Generalitat ha de fer actuacions d’emparament, de
protecció i de promoció i foment de l’ús de la llengua
catalana en tots els àmbits, amb l’adopció de les mesures
necessàries i la destinació dels recursos suficients.

Article 6
La unitat de la llengua catalana
1. La llengua catalana és un patrimoni que Catalunya
comparteix amb altres territoris amb els quals constitueix
una mateixa comunitat lingüística. La Generalitat ha de
vetllar per la protecció de la unitat del català i ha de
fomentar l’ús i la projecció exterior del català i la
comunicació entre els diferents territoris de parla
catalana.
2. D’acord amb la legislació vigent, correspon a l’Institut
d’Estudis Catalans l’autoritat lingüística.

Article 7
Reconeixement i protecció de l’aranès
L’aranès, varietat de la llengua occitana pròpia de la Vall
d’Aran, es regeix, pel que fa a l’ús, per la Llei 16/1990,
del 13 de juliol, sobre el règim especial de la Vall d’Aran,
i, supletòriament, pels preceptes d’aquesta Llei, els quals
mai no poden ésser interpretats en perjudici de l’ús de
l’aranès.

Capítol I
L’ús institucional

Article 8
La publicació de les normes
1. Les lleis que aprova el Parlament de Catalunya es
publiquen, en edicions simultànies en català i en castellà,
en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Correspon al Parlament de fer-ne la versió oficial
castellana.
2. La publicació en el Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya, si escau, de les disposicions generals i les
resolucions normatives del Govern, de l’Administració i les
institucions de la Generalitat i de les administracions
locals de Catalunya es fa en edicions simultànies en català
i en castellà.

Article 9
La llengua de les administracions de Catalunya
1. La Generalitat, les administracions locals i les altres
corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les
empreses que en depenen i els concessionaris de llurs
serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes
i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment
en les comunicacions i les notificacions adreçades a
persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit
lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i
ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen.
2. El Govern de la Generalitat ha de regular, mitjançant
disposicions reglamentàries, l’ús del català en les
activitats administratives de tots els òrgans de la seva
competència.
3. Les corporacions locals i les universitats han de regular
l’ús del català en l’àmbit de les competències respectives,
d’acord amb el que disposa l’apartat 1. També l’han de
regular, en aquest mateix sentit, totes les altres
corporacions públiques.

Article 10
Els procediments administratius
1. En els procediments administratius tramitats per
l’Administració de la Generalitat, per les administracions
locals i per les altres corporacions de Catalunya s’ha
d’emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans i
ciutadanes a presentar documents, a fer manifestacions i, si
ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà.
2. L’Administració ha de lliurar a les persones interessades
que ho sol·licitin, en la llengua oficial demanada, una
testimoniança traduïda d’allò que els afecta. La sol·licitud
de traducció no pot comportar cap perjudici o despesa al
sol·licitant ni retards en el procediment ni suspendre’n la
tramitació i els terminis establerts.

Article 11
La capacitació lingüística del personal al servei de les
administracions de Catalunya
1. El personal al servei de les administracions, les
corporacions i les institucions públiques de Catalunya ha de
tenir un nivell de coneixement adequat i suficient de les
dues llengües oficials, tant en l’expressió oral com en
l’escrita, que el faci apte per a desenvolupar les funcions
pròpies del seu lloc de treball.

2. Per a fer efectiu el que disposa l’apartat 1, el Govern
de la Generalitat ha de garantir l’ensenyament del català al
personal al servei de l’Administració de la Generalitat, de
les corporacions locals, de les universitats públiques i de
l’Administració de justícia de Catalunya i fomentar mesures
de reciclatge d’aquest personal.
3. En el procés de selecció per a accedir a places de
personal de l’Administració de la Generalitat, de
l’Administració local i de l’administració i els serveis de
les universitats, inclòs el personal laboral, s’ha
d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en
l’expressió oral com en l’escrita, en el grau adequat a les
funcions pròpies de les places de què es tracti, en els
termes establerts per la legislació de la funció pública.

Article 12
L’Administració de l’Estat
1. Són vàlides les actuacions administratives dels òrgans i
els ens de l’Administració de l’Estat, tant les orals com
les escrites, fetes a Catalunya en qualsevol de les dues
llengües oficials, sense necessitat de traducció.
2. Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit,
amb l’Administració de l’Estat a Catalunya en la llengua
oficial que esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir
cap mena de traducció.

Article 13
Les actuacions judicials
1. Són vàlides les actuacions judicials, tant les orals com
les escrites, fetes en qualsevol de les dues llengües
oficials, sense necessitat de traducció.
2. Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit,
amb l’Administració de justícia en la llengua oficial que
esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir cap mena de
traducció.
3. Tothom qui ho sol·liciti ha de rebre en la llengua
oficial demanada les testimoniances de les sentències i els
actes resolutoris que l’afecten, sense retards per raó de
llengua.
4. El que disposen els apartats 1, 2 i 3 és aplicable també
als tribunals eclesiàstics i als arbitrals.
5. En la provisió de places del personal al servei de
l’Administració de justícia dependent de la Generalitat s’ha
d’aplicar el que disposa l’article 11, d’acord amb la
normativa específica corresponent, en els termes que siguin
establerts per reglament.

Article 14
Els documents públics
1. Són vàlids els documents públics atorgats en qualsevol de
les dues llengües oficials.
2. Els documents públics s’han de redactar en la llengua
oficial que esculli l’atorgant, o, si n’hi ha més d’un, en
la llengua que acordin. Si no hi ha acord pel que fa a la
llengua, l’escriptura o el document s’han de redactar en
totes dues llengües oficials.
3. Abans de redactar el document, s’ha de preguntar
explícitament als atorgants quina llengua escullen; en cap
cas la tria de l’una o de l’altra no ha de comportar retard
en la redacció i l’autorització del document. Si no s’escull
expressament la llengua, el document es redacta en català.
4. Els fedataris públics han de lliurar en castellà o en
català, segons que ho sol·liciti la persona interessada, les
còpies i les testimoniances, i han de traduir, quan calgui,
els respectius documents i matrius, sota llur
responsabilitat. En la nota de la matriu i al peu de la
còpia ha de constar el fet de la traducció, però no cal
protocol·litzar-la.
5. Els despatxos dels fedataris públics han d’estar en
condicions d’atendre els ciutadans i ciutadanes en qualsevol
de les dues llengües oficials i han de comptar amb personal
que en tingui un coneixement adequat i suficient per a
exercir les funcions pròpies del seu lloc de treball.

Article 15
Els documents civils i mercantils
1. La llengua no és requisit de forma dels documents
privats. Per tant, són vàlids els redactats en qualsevol
idioma, sens perjudici de les traduccions que les lleis
civils, mercantils o processals exigeixin per a
executar-los, en el cas que l’idioma no sigui oficial a
Catalunya.
2. Els documents privats, contractuals o no, qualsevol que
en sigui la naturalesa, redactats en qualsevol de les dues
llengües oficials a Catalunya són vàlids i no requereixen
cap traducció per a exigir-ne judicialment o
extrajudicialment el compliment en l’àmbit territorial de
Catalunya.
3. Els documents a què es refereix l’apartat 2 s’han de
redactar en la llengua oficial que les parts acordin.
Nogensmenys, si es tracta de contractes d’adhesió, normats,
contractes amb clàusules tipus o amb condicions generals,
s’han de redactar en la llengua que escullin els consumidors
i consumidores i han d’estar a disposició immediata dels
clients i clientes en exemplars separats en català i en
castellà.
4. Són vàlids els títols valor de tota mena, inclosos els
que representen accions de societats mercantils, redactats
en qualsevol de les dues llengües oficials.
5. Els xecs, els pagarés, els talonaris i altres documents
oferts per les entitats financeres a llurs clients i
clientes han d’ésser redactats, si més no, en català.

Article 16
Els convenis col·lectius de treball
1. Són vàlids els convenis col·lectius de treball redactats
en qualsevol de les dues llengües oficials.
2. Els convenis col·lectius de treball s’han de redactar en
la llengua oficial que acordin les parts o, si no hi ha
acord, en les dues llengües oficials i en exemplars
separats.

Article 17
Els registres públics
1. Són vàlids els assentaments registrals fets en qualsevol
de les dues llengües oficials.
2. En tots els registres públics de Catalunya, llevat dels
que tenen només caràcter administratiu, els assentaments
s’han de fer en la llengua oficial en què és redactat el
document o en què es fa la manifestació. Si el document és
bilingüe, es fan en la llengua indicada per qui el presenta
al registre.
3. Els registradors han de lliurar les certificacions en la
llengua oficial emprada en la petició.
4. Les oficines dels registres han d’estar en condicions
d’atendre els ciutadans i ciutadanes en qualsevol de les
dues llengües oficials i han de comptar amb personal que en
tingui un coneixement adequat i suficient que el faci apte
per a exercir les funcions pròpies del seu lloc de treball.
5. S’ha de garantir que a l’oficina del registre es pugui
fer amb immediatesa i fiabilitat, oralment o per escrit, la
interpretació i la traducció de qualsevol assentament a la
llengua oficial sol·licitada per la persona interessada.
6. Els formularis i els altres impresos que estiguin a
disposició del públic a les oficines dels registres han
d’ésser redactats, almenys, en català.

Capítol II
L’onomàstica

Article 18
La toponímia
1. Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial
la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de
l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall
d’Aran, que tenen l’aranesa.
2. La determinació de la denominació dels municipis i les
comarques es regeix per la legislació de règim local.
3. La determinació del nom de les vies urbanes i els nuclis
de població de tota mena correspon als ajuntaments, i la
dels altres topònims de Catalunya correspon al Govern de la
Generalitat, incloses les vies interurbanes, sigui quina en
sigui la dependència.
4. Les denominacions a què es refereixen els apartats 2 i 3
són les legals a tots els efectes i la retolació s’hi ha
d’acordar. Correspon al Govern de la Generalitat de
reglamentar la normalització de la retolació pública,
respectant en tots els casos les normes internacionals que
han passat a formar part del dret intern.

Article 19
L’antroponímia
1. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen dret a l’ús
de la forma normativament correcta en català de llurs noms i
cognoms i a incloure la conjunció “i” entre els cognoms.
2. Les persones interessades poden obtenir la constància de
la forma normativament correcta en català de llurs noms i
cognoms en el Registre Civil, qualsevol que en sigui la data
de la imposició, per simple manifestació a la persona
encarregada, amb aportació dels documents que n’acreditin la
correcció lingüística, els quals s’han d’establir per
reglament.
3. Aquesta norma és aplicable als noms i als cognoms
aranesos respecte a la normativa lingüística aranesa.

Capítol III
L’ensenyament

Article 20
La llengua de l’ensenyament
1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també
de l’ensenyament, en tots els nivells i les modalitats
educatius.
2. Els centres d’ensenyament de qualsevol grau han de fer
del català el vehicle d’expressió normal en llurs activitats
docents i administratives, tant les internes com les
externes.

Article 21
L’ensenyament no universitari
1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua
vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.
2. Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en
llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el
castellà. L’Administració ha de garantir aquest dret i posar
els mitjans necessaris per a fer-lo efectiu. Els pares o els
tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que
s’apliqui.
3. L’ensenyament del català i del castellà ha de tenir
garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de
manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur
llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder
utilitzar normalment i correctament les dues llengües
oficials al final de l’educació obligatòria.
4. En l’ensenyament postobligatori l’administració educativa
ha de fomentar polítiques de programació i docència que
garanteixin perfeccionar el coneixement i l’ús de les dues
llengües per tal que tots els joves adquireixin el bagatge
instrumental i cultural propi d’aquests ensenyaments.
5. L’alumnat no ha d’ésser separat en centres ni en grups
classe diferents per raó de la seva llengua habitual.
6. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació
secundària a cap alumne que no acrediti que té els
coneixements orals i escrits de català i de castellà propis
d’aquesta etapa.
7. L’acreditació del coneixement del català no pot ésser
exigida en el cas d’alumnes que han estat dispensats
d’aprendre’l durant l’ensenyament o una part d’aquest, o que
han cursat l’ensenyament obligatori fora del territori de
Catalunya, en les circumstàncies que el Govern de la
Generalitat ha d’establir per reglament.
8. L’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu
de Catalunya ha de rebre un suport especial i addicional
d’ensenyament del català.

Article 22
L’ensenyament universitari
1. En els centres d’ensenyament superior i universitari, el
professorat i l’alumnat tenen dret a expressar-se en cada
cas, oralment o per escrit, en la llengua oficial que
prefereixin.
2. El Govern de la Generalitat, les universitats i les
institucions d’ensenyament superior, en l’àmbit de les
competències respectives, han d’adoptar les mesures
pertinents per tal de garantir i fomentar l’ús de la llengua
catalana en tots els àmbits de les activitats docents, no
docents i de recerca, incloses les lectures de tesis
doctorals i la realització d’oposicions.
3. Les universitats han d’oferir cursos i altres mitjans
adequats perquè l’alumnat i el professorat perfeccionin la
comprensió i el coneixement de la llengua catalana.
4. Les universitats poden, en cas necessari, establir
criteris específics d’ús lingüístic en les activitats
relacionades amb compromisos internacionals.

Article 23
La formació permanent i els ensenyaments de règim especial
1. En la programació de cursos de formació permanent
d’adults és preceptiu l’ensenyament del català i del
castellà.
2. En els centres d’ensenyament de règim especial d’idiomes
és preceptiu oferir l’ensenyament de les dues llengües
oficials.
3. En els centres d’ensenyament de règim especial dependents
de la Generalitat en què no s’ensenya llengua s’han d’oferir
cursos de llengua catalana als alumnes que en tinguin un
coneixement insuficient.

Article 24
El professorat
1. El professorat dels centres docents de Catalunya de
qualsevol nivell de l’ensenyament no universitari ha de
conèixer les dues llengües oficials i ha d’estar en
condicions de poder fer-ne ús en la tasca docent.
2. Els plans d’estudi per als cursos i els centres de
formació del professorat han d’ésser elaborats de manera que
l’alumnat assoleixi la plena capacitació en les dues
llengües oficials, d’acord amb les exigències de cada
especialitat docent.
3. El professorat dels centres d’ensenyament universitari de
Catalunya ha de conèixer suficientment les dues llengües
oficials, d’acord amb les exigències de la seva tasca
docent. Aquesta norma no és aplicable al professorat
visitant i a altres casos anàlegs. Correspon a les
universitats d’establir els mecanismes i els terminis
pertinents per al compliment d’aquest precepte.

Capítol IV
Els mitjans de comunicació i les indústries culturals

Article 25
Els mitjans de radiodifusió i televisió públics
1. En els mitjans de radiodifusió i de televisió gestionats
per la Generalitat i per les corporacions locals de
Catalunya la llengua normalment emprada ha d’ésser la
catalana. En aquest marc, els mitjans dependents de les
corporacions locals poden tenir en compte les
característiques de llur audiència.
2. Sens perjudici de l’aplicació del que disposen els
apartats 1 i 5 de l’article 26, els mitjans a què fa
referència l’apartat 1 de l’article present han de promoure
les expressions culturals de Catalunya, especialment les que
es produeixen en llengua catalana.
3. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha de
garantir la programació regular d’emissions radiofòniques i
televisives en aranès per a la Vall d’Aran.
4. El Govern de la Generalitat ha de facilitar la recepció
correcta a Catalunya de les televisions d’altres territoris
que emeten en llengua catalana.

Article 26
Els mitjans de radiodifusió i televisió de concessió
1. Sens perjudici de l’aplicació de la Llei 8/1996, del 5 de
juliol, de regulació de la programació audiovisual
distribuïda per cable, les entitats a què fa referència la
Llei esmentada han de garantir que com a mínim el cinquanta
per cent del temps d’emissió de programes de producció
pròpia de qualsevol mena i dels altres teleserveis que
ofereixin sigui en llengua catalana.
2. El que disposa l’apartat 1 s’aplica també als
concessionaris de televisions de gestió privada d’àmbit
territorial de Catalunya.
3. Les emissores de radiodifusió de concessió atorgada per
la Generalitat han de garantir que com a mínim el cinquanta
per cent del temps d’emissió sigui en llengua catalana, bé
que el Govern de la Generalitat, atenent les
característiques de llur audiència, pot modificar per
reglament aquest percentatge.
4. El Govern de la Generalitat ha d’incloure l’ús de la
llengua catalana en percentatges superiors als mínims
establerts com un dels criteris en l’adjudicació de
concessions d’emissores de televisió per ones terrestres, de
canals de televisió distribuïda per cable i de les emissores
de radiodifusió.
5. Les emissores de radiodifusió i de televisió han de
garantir que en la programació de música cantada hi hagi una
presència adequada de cançons produïdes per artistes
catalans i que com a mínim el vint-i-cinc per cent siguin
cançons interpretades en llengua catalana o en aranès.
6. Les emissores a què fa referència aquest article que
emeten o distribueixen per a la Vall d’Aran han de garantir
una presència significativa de l’aranès en llur programació.

Article 27
Els mitjans de comunicació escrits
1. En els mitjans de comunicació escrits i en les
publicacions periòdiques editades per la Generalitat i per
les corporacions locals la llengua normalment emprada ha
d’ésser la catalana.
2. El Govern de la Generalitat ha de fomentar i pot
subvencionar les publicacions periòdiques de difusió general
redactades totalment o majoritàriament en català.
3. El Govern de la Generalitat i les corporacions locals han
de fomentar i poden subvencionar les publicacions
periòdiques d’àmbit local o comarcal redactades totalment o
majoritàriament en català.
4. L’atorgament de les subvencions a què fan referència els
apartats 2 i 3 ha de seguir criteris objectius de difusió,
comercialització i ús del català, dins les previsions
pressupostàries i sota control del Parlament o dels plens de
les corporacions locals.

Article 28
Les indústries culturals i les arts de l’espectacle
1. El Govern de la Generalitat ha d’afavorir, estimular i
fomentar:
a) La creació literària i científica en català, la difusió
dins i fora de l’àmbit lingüístic propi i la traducció a
altres llengües d’obres literàries i científiques en català,
i la traducció al català d’obres escrites en altres idiomes.
b) L’edició, la distribució i la difusió de llibres i de
publicacions periòdiques en català.
c) La producció cinematogràfica en català i el doblatge i la
subtitulació en català de pel·lícules d’expressió original
no catalana, i la distribució, en qualsevol format, i
l’exhibició d’aquests productes.
d) La producció, la distribució i la difusió
d’enregistraments sonors i de material audiovisual en
català.
e) La producció i la representació de les arts de
l’espectacle en català.
f) La creació, la interpretació i la difusió de música
cantada en català.
g) La producció, l’edició i la distribució de material
escrit i auditiu en llengua catalana destinat a persones
invidents, i una oferta cultural bàsica, en català, per a
aquest mateix sector.
h) Qualsevol altra manifestació cultural pública en català.
2. Totes les mesures que s’adoptin per a fomentar l’ús del
català en les indústries culturals i d’altres s’han
d’aplicar amb criteris objectius, sense discriminacions i
dins les previsions pressupostàries.
3. Per tal de garantir una presència significativa de la
llengua catalana en l’oferta cinematogràfica, el Govern de
la Generalitat pot establir per reglament quotes
lingüístiques de pantalla i de distribució per als productes
cinematogràfics que es distribueixin i s’exhibeixin doblats
o subtitulats en una llengua diferent de l’original. Les
quotes establertes per a les produccions cinematogràfiques
doblades o subtitulades en català no poden excedir el
cinquanta per cent de l’oferta de distribuïdors i exhibidors
en còmput anual i s’han de fonamentar en criteris objectius.
La regulació corresponent s’ha de fer en el marc de la Llei
de l’Estat 17/1994, del 8 de juny, de protecció i foment de
la cinematografia, i segons el règim que aquesta estableix.

Article 29
Les indústries de la llengua i la informàtica
El Govern de la Generalitat ha d’afavorir, estimular i
fomentar amb mesures adequades:
a) La investigació, la producció i la comercialització de
tota mena de productes en català relacionats amb les
indústries de la llengua, com ara els sistemes de
reconeixement de veu, de traducció automàtica i similars o
altres de possibles d’acord amb els avenços tecnològics.
b) La producció, la distribució i la comercialització dels
programaris informàtics, dels jocs d’ordinador, de les
edicions digitals i de les obres multimèdia en llengua
catalana, i la traducció, si escau, d’aquests productes al
català.
c) La presència de productes i d’informacions en català a
les xarxes telemàtiques d’informació.

Capítol V
L’activitat socioeconòmica

Article 30
Les empreses públiques
1. Les empreses públiques de la Generalitat i de les
corporacions locals, i també les seves empreses
concessionàries quan gestionen o exploten el servei
concedit, han d’emprar normalment el català en llurs
actuacions i documentació internes i en la retolació, en les
instruccions d’ús, en l’etiquetatge i en l’embalatge dels
productes o els serveis que produeixin o ofereixin.
2. Les empreses a què fa referència l’apartat 1 han d’emprar
normalment el català en les comunicacions i les
notificacions, incloses les factures i els altres documents
de tràfic, adreçades a persones residents en l’àmbit
lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i
ciutadanes a rebre-les en castellà o, si és el cas, en
català, si ho demanen.

Article 31
Les empreses de servei públic
1. Les empreses i les entitats públiques o privades que
ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de
subministraments, de comunicacions i d’altres, han d’emprar,
almenys, el català en la retolació i en les comunicacions
megafòniques.

2. Les comunicacions i les notificacions escrites adreçades
a persones residents a Catalunya per les empreses i les
entitats a què fa referència l’apartat 1, incloses les
factures i els altres documents de tràfic, s’han de fer
almenys en català, sens perjudici del dret dels ciutadans i
ciutadanes a rebre-les en castellà si ho demanen.
3. El que disposa l’apartat 2 en relació amb les factures i
els altres documents de tràfic s’entén sens perjudici de la
competència de l’Estat per a organitzar els serveis
esmentats quan els presta directament o per mitjà de les
seves empreses i entitats.

Article 32
L’atenció al públic
1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de
productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur
activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder
atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en
qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.
2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures
adequades, l’increment de l’ús del català en l’àmbit a què
es refereix l’apartat 1.
3. La senyalització i els cartells d’informació general de
caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les
persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al
públic han d’ésser redactats, almenys, en català. Aquesta
norma no s’aplica a les marques, als noms comercials i als
rètols emparats per la legislació de la propietat
industrial.

Article 33
Les empreses concertades o subvencionades
Les empreses que han subscrit un concert o un conveni de
col·laboració amb la Generalitat o amb les corporacions
locals de Catalunya, o són beneficiàries d’ajuts o
subvencions d’aquestes, han d’utilitzar, almenys, el català
en la retolació, en els avisos i en la documentació adreçats
al públic, com a mínim quan estiguin vinculats a l’objecte
de l’ajut o el conveni.

Article 34
La informació a les persones consumidores i usuàries
1. Les dades que figuren en l’etiquetatge i en l’embalatge i
les instruccions d’ús dels productes que es distribueixen en
l’àmbit territorial de Catalunya poden figurar en català, en
castellà o en qualsevol altra llengua de la Unió Europea.
2. Les dades obligatòries i les informacions voluntàries
addicionals que figuren en l’etiquetatge de productes
catalans que gaudeixen de denominació d’origen, de
denominació comarcal o de denominació de qualitat i dels
productes artesanals que es distribueixen en l’àmbit
territorial de Catalunya han d’ésser necessàriament, com a
mínim, en català.
3. El Govern de la Generalitat ha de regular per reglament
la informació a les persones consumidores i usuàries de
sectors determinats, i l’etiquetatge i les instruccions d’ús
dels productes industrials o comercials que es distribueixen
en l’àmbit territorial de Catalunya, d’una manera especial
els dels productes alimentaris envasats, els perillosos i
els tòxics, i també el tabac, per a garantir-hi la presència
progressiva del català, seguint els principis d’aquesta
Llei, de les normes de la Unió Europea i de la resta de
l’ordenament jurídic.

Article 35
La publicitat
1. En la publicitat institucional de la Generalitat i de les
administracions locals, de llurs empreses públiques o
concessionàries i de les altres institucions i corporacions
catalanes de dret públic feta en l’àmbit territorial de
Catalunya, s’ha d’utilitzar de manera general el català.
2. El Govern de la Generalitat i els ens locals han
d’afavorir, estimular i fomentar amb mesures adequades l’ús
del català en la publicitat, especialment la de la via
pública, amb l’objectiu que sigui la llengua d’ús normal del
sector.

Article 36
L’activitat professional i laboral
1. El Govern de la Generalitat i els col·legis professionals
han de fomentar l’ús del català en les activitats
professionals.
2. El Govern de la Generalitat ha d’estimular i fomentar
l’ús del català en els centres de treball, en les relacions
laborals i en els convenis col·lectius, en els pactes
d’empresa i en els contractes de treball i ha de promoure la
participació directa dels sindicats i les organitzacions
empresarials per a assolir aquest objectiu.
3. Els convenis col·lectius de treball i els pactes
d’empresa poden contenir clàusules lingüístiques orientades
a fomentar el coneixement del català dels treballadors i
treballadores i a garantir-ne l’ús en els centres de treball
i en els contractes laborals, els fulls de salaris i tota
altra documentació. El Govern de la Generalitat ha
d’estimular que els convenis col·lectius incorporin aquestes
clàusules.
4. Els rètols i les informacions de caràcter fix i que
continguin text que han de constar a l’interior dels centres
laborals adreçats a les persones que hi treballen han de
figurar, almenys, en català.
Capítol VI
L’impuls institucional

Article 37
Les mesures de foment
1. El Govern de la Generalitat ha d’afavorir, estimular i
fomentar l’ús del català en les activitats laborals,
professionals, mercantils, publicitàries, culturals,
associatives, esportives, lúdiques i de qualsevol altra
mena.
2. El Govern de la Generalitat i les corporacions locals, en
l’àmbit de les competències respectives, han de fomentar la
imatge pública i l’ús del català i poden establir
bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats
amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua
catalana.

Article 38
Els centres de suport
1. El Govern de la Generalitat, d’acord amb les corporacions
locals, ha de crear i subvencionar centres dedicats a
fomentar el coneixement, l’ús i la divulgació del català, en
especial allà on ho exigeixi la situació sociolingüística.
Aquests centres de suport depenen del Consorci per a la
Normalització Lingüística, el qual actua com a òrgan de
desplegament de les polítiques territorials de
normalització.
2. Els centres a què fa referència l’apartat 1 han de
comptar amb els mitjans humans i materials suficients per a
l’exercici de llurs funcions.

Article 39
Les mesures de planificació
1. El Govern de la Generalitat s’ha de dotar d’instruments
de planificació lingüística general consistents en programes
periodificats, per tal d’establir els objectius i les
mesures més convenients en cada moment i avaluar-ne els
resultats. L’elaboració dels instruments de planificació ha
d’ésser concertada amb els diversos agents i col·lectius
implicats, i s’han de tenir en compte els principis de
participació, simplificació i eficàcia.
2. El Govern de la Generalitat ha d’elaborar un mapa
sociolingüístic de Catalunya, que ha d’ésser revisat cada
cinc anys, per tal d’adequar a la realitat la seva acció de
política lingüística i, alhora, per a valorar la incidència
de les actuacions fetes.
3. El Govern de la Generalitat ha d’informar cada any el
Parlament de les actuacions de política lingüística i dels
resultats obtinguts en el marc dels instruments a què fan
referència els apartats 1 i 2.

Disposicions addicionals

Primera
Col·laboració amb altres institucions i entitats
1. Sens perjudici de l’aplicació d’aquesta Llei, el Govern
de la Generalitat ha de vetllar per aconseguir la
generalització de l’ús del català, en un marc de
col·laboració amb la Unió Europea, l’Administració de
l’Estat, el Consell General del Poder Judicial i les
empreses públiques i privades d’àmbit estatal, europeu o
internacional, especialment les de serveis i les de
radiodifusió i televisió.
2. El Govern de la Generalitat ha de vetllar per la
presència del català en els mitjans de comunicació d’abast
estatal, europeu i internacional.

Segona
Convenis de col·laboració amb institucions d’altres
territoris de llengua catalana
1. La Generalitat ha de promoure acords, convenis i tractats
amb les comunitats autònomes aragonesa, balear i valenciana
i amb els estats andorrà, francès i italià per a fomentar
l’intercanvi cultural entre territoris i comunitats de parla
catalana i la coordinació i la cooperació entre comunitats o
entre estats en matèria de política lingüística, per a
assegurar, amb les mesures adequades, la promoció, l’ús i la
protecció de la llengua catalana i per a obtenir-ne la
generalització i l’extensió del coneixement i l’ús en tot
l’àmbit lingüístic, amb respecte per totes les variants.
2. La Generalitat, per tal d’afavorir un espai català de
comunicació, ha de promoure la difusió i la recepció dels
mitjans de comunicació en llengua catalana.

Tercera
Projecció exterior
1. El Govern de la Generalitat ha de vetllar per la
projecció de la llengua i la cultura catalanes fora del seu
àmbit lingüístic, principalment en el món acadèmic i de la
recerca, i també en les institucions de la Unió Europea i
les seves polítiques. Per a assolir aquest objectiu, la
Generalitat pot participar en un organisme comú als
territoris de llengua catalana.
2. El Govern de la Generalitat ha de facilitar la difusió i
l’aprenentatge del català a les comunitats catalanes de
l’exterior, en els termes de la Llei 18/1996, del 27 de
desembre, de relacions amb les comunitats catalanes de
l’exterior.

Quarta
Grafia normativa dels noms i els cognoms catalans
La substitució dels noms i de les grafies normativament
incorrectes per les correctes dels cognoms, establerta per
l’article 19, es regeix pel procediment fixat per l’article
2 de la Llei de l’Estat 17/1977, del 4 de gener, sobre
reforma de l’article 54 de la Llei del registre civil, o la
normativa equivalent que la substitueixi.

Cinquena
Garanties de compliment
Aquesta Llei no estableix sancions per als ciutadans i
ciutadanes. Tanmateix:
a) L’incompliment dels preceptes de l’article 26 es
considera incompliment de les condicions essencials de la
concessió, al qual s’ha d’aplicar el règim sancionador que
estableix la Llei 8/1996, del 5 de juliol, de regulació de
la programació audiovisual distribuïda per cable, i per les
lleis de l’Estat 31/1987, del 18 de desembre, d’ordenació de
les telecomunicacions, i 25/1994, del 12 de juliol, per la
qual s’incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la
Directriu 89/552/CEE.
b) L’incompliment dels preceptes dels articles 15, 30, 31 i
32.3 imputable a les empreses i les entitats concernides es
considera una negativa injustificada a satisfer les demandes
de les persones usuàries i consumidores, a la qual s’ha
d’aplicar el règim sancionador que estableix la Llei 1/1990,
del 8 de gener, sobre la disciplina del mercat i de defensa
dels consumidors i dels usuaris.

Sisena
Les dotacions econòmiques
En els pressupostos de la Generalitat s’han de fer les
consignacions necessàries per a dur a terme les actuacions i
adoptar les mesures derivades de l’execució d’aquesta Llei
amb els mitjans i els recursos suficients, amb una atenció
especial al cost d’un sistema educatiu plurilingüe, d’una
administració en règim de doble oficialitat i de la difusió
cultural en una llengua d’àmbit restringit, tenint en
compte, també, les necessitats objectives de distribució
territorial i sectorial.

Setena
Funcions de vigilància i impuls
La Generalitat ha de vetllar perquè la normativa i
l’actuació administrativa dels altres poders públics de
l’Estat respectin els principis de l’ordenament
constitucional i estatutari i d’aquesta Llei, i ha
d’impulsar la modificació legislativa de les normes estatals
que siguin un obstacle per a l’ús del català en tots els
àmbits o limitin la plena igualtat lingüística dels
ciutadans i ciutadanes.

Vuitena
Règim de la funció pública
Els preceptes d’aquesta Llei vinculen el personal al servei
de l’Administració d’acord amb les normes reguladores de la
funció pública.

Disposicions transitòries

Primera
Les normes d’usos lingüístics
Les normes d’usos lingüístics a què fa referència l’article
9.3 han d’ésser aprovades en el termini màxim de dos anys
comptats des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei.

Segona
L’adaptació empresarial
1. Les empreses i les entitats afectades per aquesta Llei
tenen un termini de dos anys per a adaptar-se al que
disposen l’article 15 i les disposicions del capítol V.
Aquest termini és de cinc anys per als empresaris i
empresàries autònoms.
2. En un termini de cinc anys o, si és superior, el que
resulti de la data de caducitat, poden continuar en el
mercat els productes i els serveis a què fa referència
l’article 34 sense complir les normes lingüístiques
relatives a l’etiquetatge.

Tercera
Les emissores de radiodifusió i televisió
Els articles 25 i 26 s’apliquen a les emissores els títols
habilitants de les quals correspon d’atorgar a la
Generalitat i que es concedeixen o es renoven després de
l’entrada en vigor d’aquesta Llei.

Disposicions finals

Primera
Modificació de la Llei 8/1987, del 15 d’abril
1. Es modifica l’article 5 de la Llei 8/1987, del 15
d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, que queda
redactat de la manera següent:
“Article 5
“1. El català és la llengua pròpia de l’Administració local
de Catalunya i, per tant, ha d’ésser la llengua d’ús normal
i general en les seves activitats.
“2. Tots els ciutadans i ciutadanes tenen dret a escollir la
llengua oficial amb què es relacionen amb els ens locals, i
aquests tenen el deure correlatiu d’atendre’ls en la llengua
escollida, en els termes establerts per la Llei 1/1998, de 7
de gener, de política lingüística.”
2. Es modifica l’article 294.2 de la Llei 8/1987, del 15
d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, que queda
redactat de la manera següent:
“Article 294.2
“D’acord amb llurs ofertes d’ocupació pública, les entitats
locals han de seleccionar el personal per mitjà de
convocatòria pública i dels sistemes de concurs, oposició i
concurs oposició lliures, en els quals han de quedar
garantits els principis d’igualtat, de mèrit, de capacitat i
de publicitat. En el procés de selecció, s’ha d’acreditar el
coneixement del català i, en els ens locals de la Vall
d’Aran, també de l’aranès, tant en l’expressió oral com en
l’escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies de les
places de què es tracti.”
3. Es modifica l’article 310.2 de la Llei 8/1987, del 15
d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, que queda
redactat de la manera següent:
“Article 310.2
“Els ens locals de Catalunya han d’incloure el requisit del
coneixement oral i escrit del català en les bases de la
convocatòria del concurs per a proveir llocs de treball
reservats a funcionaris i funcionàries de l’Administració
local amb habilitació de caràcter estatal.”

Segona
Desplegament reglamentari
S’autoritza el Govern de la Generalitat per a dictar les
disposicions reglamentàries necessàries per a desplegar i
aplicar aquesta Llei.

Tercera
Substitució i vigència de normes
1. La Llei 7/1983, del 18 d’abril, de normalització
lingüística a Catalunya, és substituïda pels preceptes
d’aquesta Llei, sens perjudici que, en tot allò que no hi
resulti contradictori, passi a formar part de la tradició
jurídica catalana.
2. Són vigents, en allò que no s’oposi a aquesta Llei, i
sens perjudici de la modificació reglamentària que se’n
pugui fer, les disposicions dictades per a desplegar la Llei
7/1983.
3. Són vigents, en allò que no s’oposi a aquesta Llei, els
preceptes de la Llei 3/1993, del 5 de març, de l’Estatut del
consumidor, i les normes dictades per a desplegar-los.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui
d’aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que
els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin
complir.

Palau de la Generalitat, 7 de gener de 1998

Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya

(97.364.047)

Anuncis

0 Responses to “Llei de política lingüística (Llei 1/1998 de 7 de gener)”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: